N'extreien trossos que s'enduien a casa. Tot i la gran quantitat que se n'havia extret, la pedra no s'acabava mai, fins i tot semblava no disminuir. El seu aspecte, aquella brillantor, devia provo-car al·lucinacions en les persones que la miraven. A alguns els semblava que no tenien davant una pedra sinó un cristall, sobre-tot quan el sol l’il·luminava. I el més important de tot era la capacitat de curar, un poder màgic adquirit per contacte, en tots els llargs anys que vora la pedra hi hagué ocults els objectes sa-grats que hi deixà sant Gil. S'explica que el bestiar, amb la seva intuïció primària, ho entengué ben aviat i volgué tenir-hi establiria. S'aplegava vora la roca en moments de tempesta perquè també la pedra posseïa el poder de guardar de les tempestes i dels llamps. Molts malalts s'hi apropaven i n'extreien pols que bevien dissolta en aigua. D'aquesta manera molts malalts de fe-bres recobraren la salut.
Altres fonts relacionen la pedra amb pràctiques relacionades amb els ritus de fertilitat. El favor d'esdevenir fèrtil s'hi aconseguiria per contacte. Tot i que hi ha molts exemples arreu de pràctiques semblants, ni la tradició nurienca escrita ni l'oral semblen haver conservat el record d'aquest ritus.
