Inici>
Llegendes>
L'Origen de Moliné

L'Origen de Moliné

Al cor de Bruguera, un petit poblet a la falda del Taga, existeix una antiga masia anomenada Cal Moliné. Antigament, la casa feia a la vegada de lloc de trobada per a la gent del poble, de fonda i de molí fariner. La casa era de grans dimensions, feta de pedra sense polir, amb entramats de fusta i coberta de teula.

Des de l’entrada de la casa, el nou arribat contemplava tot el saló on visitants i hostes degustaven menjar i beguda al costat d’una gran llar de foc que escalfava tota l’estança. Unes escales de fusta comunicaven la sala amb les plantes superiors on es trobaven les habitacions de l’hostatgeria.

Amb el transcurs del temps, la masia va créixer, convertint-se en un hostal, lloc de refugi i pas per a pastors, peregrins i passants que es dirigien cap a altres rutes del Pirineu, esdevenint un important lloc de retrobament per a molts habitants de la comarca.

A Cal Moliné, hi han conviscut tres generacions de la mateixa família, fet que ha permès que el tarannà i els valors de la família: l'amor per la terra, l’hospitalitat amb la gent i la passió per la feina, s’hagin anat transmetent de besavis a avis, d'avis a pares i de pares a fills. A part de produir farina i oferir allotjament, alguns familiars antigament també plantaven cànem amb el qual confeccionaven sacs d’arròs i de patates, davantals i espardenyes, utilitzant el cànem trenat per fer cistelles, cadires i altres estris que servien a la família per obtenir ingressos.

En les llargues nits d'hivern, el progenitor de la família s'acostava al voltant del foc i explicava a clients, amics i hostes, llegendes que parlaven sobre la Vall de Ribes i altres indrets de la comarca. Moltes d'elles, eren molt antigues i d'altres havien quedat perdudes en l'oblit del temps, rescatades per la memòria dels més grans. Algunes contaven històries sobre pedres màgiques amb grans poders; altres de criatures fantàstiques que vivien dins dels boscos; altres ens parlaven d'una raça de Nans del Pirineu; de coves encantades; d'aparicions estranyes i més. La gent que les escoltava quedaven embadalits i corpresos amb aquells relats.

Un dia, l'avi, estava assegut a la vora del foc fumant en pipa i gronxant-se en el balancí de roure. Tenia la mirada perduda, immers en els seus pensaments, quan de sobte, va aturar el seu balanceig i es va aixecar. Amb una mà va agafar el bastó, i amb l'altra, va treure una petita clau que duia a l'interior de la butxaca de l'abric. Va caminar fins a la cuina i amb la clau va obrir una porta secreta que hi havia darrere uns llibres vells al rebost.

L'avi es va apropar a la barra on servia el seu fill. Va arrambar el tamboret de fusta i si va asseure. Fent un gest amb la mà, va fer venir el seu fill que estava servint a un client.

El pare li va dir: "Fill, ara t'explicaré una història que no coneixes i has de conservar." Posant-se la mà dins d'una butxaca interior de l'abric, va treure un canut, i el va obrir. Del seu interior en va treure un petit pergamí enrotllat. Suaument, va desenrotllar el paper, que pel seu estat, semblava ser força antic. Era un escrit d'una recepta antiga, escrita de propi puny. El pare es va mirar el fill dient-li: "Aquesta és La nostra recepta de ratafia. Escolta la història de com va arribar fins a nosaltres. Era tardor, plovia a bots i barrals i el vent venia glaçat del Taga. L'aigua corria veloç per la riera de Bruguera, el bestiar era moll, i els camps plens de fang. Llampecs, trons i núvols habitaven en la negror de cel i la boira embolcallava els cims dels pics més alts del paisatge, l'ambient era fred i molt humit.

Un capvespre, un llampec va caure a prop de la casa, il·luminant tot el saló principal, acompanyat d’un tro que va fer tremolar tots els vidres de la masia. Una gran ràfega de vent, va obrir la porta de l'entrada d'una batzacada, provocant un gran terrabastall. A contrallum, va aparèixer la figura d'un home que vestia una llarga capa de pluja, en companyia d'un gos d'atura força pelut. L'estampa feia esgarrifar, fins i tot ens va semblar, que a sobre de la caputxa de l’home, i portava ullals de senglar.

Home i gos anaven molls com ànecs. En una de les mans l'home subjectava un bastó de pastor acabat amb tires de cuir.

Mullats i xops, l'aigua regalimava cap al terra de pedra. Sota la caputxa, una barretina li resguardava la closca del fred, coll avall, se li entreveia una camisa de tela, tirants, una caçadora de pana i una corretja de pell que li creuava per damunt del pit, unida a un sarró a l'altura de la cintura.

Lentament, van anar entrant, deixant darrere seu un rastre d'aigua. Per primer cop li vam veure la cara, tenia un rostre bru, molt marcat pel sol que li feia ressaltar les arrugues de la pell. D'ulls clars i brillants, se'l veia cansat. Vaig pensar que tindria uns cinquanta-cinc anys. Ens va demanar si teníem menjar calent i alguna habitació lliure per tal de passar la nit a l'hostal.

Una vegada sec, li vaig oferir una taula a la vora el foc per tal que estigués còmode. Li vaig servir una sopa ben calenta, pa i vi, per tal que recuperés les forces. Ja entaulat, ens va explicar que la tempesta els havia colpejat amb força entre Queralbs i Bruguera, amb tot el ramat d'ovelles darrere seu. Durant el trajecte, es va anar aixoplugant de cabana en cabana, però en veure que no aturava la pluja, va decidir accelerar el pas i fer camí cap aquí. El Pastor ens va explicar que venia a portar-nos un present molt especial. Per aquelles valls, corria la veu, que la mestressa de la casa tenia dots culinaris i grans coneixements de remeis, plantes i espècies.

Aquell senyor ens va explicar que des de feia temps, tenia una recepta molt vella del seu pare, tancada a pany i clau. Es tractava d'un licor tradicional i cassola anomenat "ratafia".

El pastor havia sentit, aquell elixir tenia propietats miraculoses. El seu pare li havia explicat, que es deia, que el licor era un regal provinent de convents i monestirs. Un obsequi cap a la pagesia i per a la gent del poble, per tal que ells mateixos es poguessin guarir les seves pròpies malalties. L'elixir, normalment és elaborat amb ingredients de la zona, i també se li atribueixen propietats beneficioses, relacionades amb els remeis.

Com que el pastor no entenia de botànica ni de com fer l'elaboració, va pensar que tal vegada la mestressa de la casa el podia ajudar amb aquesta recepta.

Mentre ens explicava aquell relat, els ulls li brillaven. Era com si ens parlés d'una poció màgica, que en ser beguda, donés algun tipus de poder sobrehumà als que la prenien, o d'un antic secret tresor, molt ben guardat des de temps ancestrals, per donar bons auguris a qui el prenen.

La mare, que havia estat parant l'orella des de la porta de la cuina es va apropar, i tot seguit va preguntar: "Per què ara? Com és que teniu tant interès en què us ajudi a fer-la?, i el senyor, alçant la mirada li digué: "Senyora meva, si aquest elixir, té la capacitat de posar un tros de paisatge dins l'ampolla, de parlar de la nostra història, i arrelar-nos a les tradicions i la memòria ancestral, no seria injust no rescatar l'essència d'aquest elixir? Li demano per favor que m’ajudi?

La senyora, sorpresa amb la insistència, la passió i l’ànima que hi ficava aquell pastor. Va assentir amb el cap, prometent-li que la faria.

I vet o aquí aquesta és la història del pastor i la seva misteriosa recepta: "Ara ja saps d'on bé la recepta de la nostra ratafia. Tal com jo te l'he explicat a tu, m'agradaria que un dia tu l'expliquis als teus fills, conservant així, el llegat familiar d'aquesta ratafia.

I assentint amb el cap, el fill va agafar el pergamí de les mans del seu pare. Va sortir de l'estança, i el va guardar en lloc secret...