
CREENCES DELS PASTORS: El Carmençó, l’ombra dels pastors
La mirada dels pastors projecta el Carmençó com un esperit antropomòrfic, humanitzat, alhora bestial i ferotge. Cobert de negra i llarga llana, la seva pell és com el carbó apagat i malgrat que la seva forma recorda la d’un humà salvatge, prim, magre i batut per les ventades d’alta muntanya, mostra els signes de la bèstia, com les llargues urpes de sutge o els cabells similars a la llana. Com si fos el revers de l’interior d’aquells pastors i els seus ramats, assimilant en ell atributs d’ambdós.
O, potser, són ells qui tenen atributs del Carmençó, potser és ell la seva carn i la seva ombra.
Com si fos una imatge especular que s’ha escapat del mirall, com si fos l’ombra que deixen pastors i bèsties al darrere, el Carmençó corre a dormir dins les barraques de pedra seca durant la tardor i l’hivern, quan els pastors menen els ramats a les terres baixes i els rigorosos freds de l’hivern s’ensenyoreixen de les dures terres sense arbres, sense aixopluc, sense esperança, on solament hi creix la roca i el vent.
En un territori on ballen déus i dimonis, aquestes cabanes d’antiguitat secular eren construïdes, recuperades i arreglades generació rere generació de pastors, en elles passen les temporades d’estiu quan pugen els ramats a les planures d’alta muntanya. El mateix les cabanes de pedra seca dels pagesos de les planes, moltes de les quals encara es mantenen en peu i altres encara en ús, poc o molt reformades.
El nom del Carmençó ens indica aquesta afició a viure dins de les cabanes, com a numen dels altiplans, el geni que viu dins les cabanes com un rastre que no marceix amb les nevades. Per trobar el seu significat hem d’anar a l’Empordà, a Vilajuïga, on s’aixeca el Castell de Quermançó, documentat per primera vegada el 1078. Segons la reputada professora i investigadora Josepa Arnall, aquest nom és probable que sigui un compost de «car» –roca– i «montione» –monsó, muntanya, piló–. Literalment: «Muntanya de Roca».
Potser, per aquesta coincidència, Amades va fer que els pastors que en parlen fossin de l’Empordà i de la Catalunya del Nord, dels voltants del Canigó. O, qui sap, potser per aquests laberints atzarosos de la parla popular, castell i numen acabessin anomenant-se igual per aquells pastors. No ho sabem. Sí que sabem que el primer deu el seu nom a les espadanyes i agressius trencants inaccessibles que el rodegen, en el cas del numen ens donen una idea del que fa, «viu dins un amuntegament de rocs» i, també, del seu esperit, la seva essència.
Però d’això en parlarem més endavant, quan anem a les planes on se’l situa.