A les muntanyes del Pirineu les cabanes fetes de pedra seca eren construïdes, recuperades i arreglades generació rere generació de pastors. Ells hi passaven les temporades d’estiu quan pujaven els ramats, però sempre havien d’estar atents, perquè hi havia el risc de trobar-s’hi un esperit bestial i ferotge: el Carmençó.
Cobert de negra i llarga llana, la seva pell és com el carbó apagat. Amb una forma que recorda a la d’un humà salvatge, prim i magre, destaquen les llargues urpes de sutge o els cabells similars a la llana. Com si fos l’ombra dels animals i els pastors, el seu contrari.
Els pastors, tement-lo i desitjant els seus serveis al mateix temps, li deixaven ofrenes a l’estiu per intentar que mentre s’establís a la cabana durant la tardor i l’hivern, la cuidés bé.
En un territori on ballen déus i dimonis, aquestes cabanes d’antiguitat secular eren construïdes, recuperades i arreglades generació rere generació de pastors, en elles passen les temporades d’estiu quan pugen els ramats a les planures d’alta muntanya. El mateix les cabanes de pedra seca dels pagesos de les planes, moltes de les quals encara es mantenen en peu i altres encara en ús, poc o molt reformades.
